Recent Changes

Treball final
Adjunto el treball final definitiu, després de que li haguem fet els ultims retocs i modificacions finals.

llei sinde
Aquest manifest es basa en deu punts:
El primer punt estableix que “ els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals del ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presunció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió”.
El segon punt exposa que “la suspensió de drets fonamentals és y ha seguir sent competència exclusiva del poder judicial”.
El tercer punt avisa que “la nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol”.
El quarts punt disposa que “la nova legislació proposta amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural”.
El cinquè punt posa de manifest que “ els autors, com la resta de treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista”.
El punt sisè conté que “les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en comptes de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per al fi que diuen perseguir”.
El punt setè reclama que “ Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques”.
En el punt vuitè s’exigeix que “el Govern garantitzi per llei la neutralitat de la Red a Espanya”.
En el punt novè proposen “una verdadera reforma del dret de propietat intel•lectual orientada al seu fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores”.
Finalment, l’últim punt estableix que “ en la democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després d’un oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades.

A banda dels destructors de la Llei Sinde, també hi ha aquells que li donen suport, tot i ser menys. Aquest és el cas de Joan Navarro, director i propietari d’ “Editores de Tebeos”, una editorial que publica tot tipus de còmics en castellà i en català.
Navarro afirma que “ Internet és el millor que li ha pogut passar a la Cultura, la millor eina per universalitzar-la, però l’accés lliure és el principal obstacle per el desenvolupament de la Societat de la Informació”. I assegura que la Lli Sinde no té l’objectiu de controlar internet. “Ningú pot tancar cap espai online, només pot exigir que en aquest espai no s’hi comercialitzi (amb ànim de lucre) amb el treball aliè”.

llei sinde
L’advocat David Bravo va redactar un escrit oficial dirigit al Ministeri de Cultura, amb el qual es posicionava en contra de la Llei Sinde per la mateixa raó que he esmentat abans: l’anul•lació dels jutges en el procés i l’excés de poder que se li dóna a un òrgan del Govern.
L’advocat explica “Per poder entendre fins a quin punt la història que els hi explicaré és la de l’absoluta ruptura de les normes del joc, han de conèixer abans una qüestió essencial: allò que era legal abans de l’entrada en vigor de la que es coneix com a Llei Sinde-Wert ho segueix sent ara. La Llei de Propietat Intel•lectual segueix sent la mateixa i només s’ha canviat l’òrgan que la interpreta en els procediments administratius creats per a tancar determinades webs”
Recorda que “l’activitat d’aquest tipus de webs ja ha estat analitzada tant en els jutjats de l’ordre penal com el civil, concloent de forma homogènia la inexistència tant d’il•lícit penal com civil, al concloure que l’activitat d’aquestes webs no suposa un acte de comunicació pública per únicament enllaçar arxius que es troben allotjats en altres llocs de la Red”.
L’escrit de David Bravo no es basa en opinió sinó en fets, ja que apunta un total de disset actes i sentències que han absolt a diverses pàgines web de culpa. També fa referència a un informe del Consell General del Poder Judicial sobre el Decret que aprovava el funcionament de la Secció segona de la Comissió de Propietat Intel•lectual, el qual estableix que a les pàgines web “no se’ls pot atribuir una vulneració de drets de propietat intel•lectual per més que les pàgines o continguts als que enllacen hagin estat il•lícitament pujats a la Red en origen, ja que en rigor els enllaços no estarien reproduint, comunicant públicament ni efectuant en suma una conducta que pugui ser qualificada com d’explotació de drets de propietat intel•lectual”.
Finalment, David Bravo explica que la potestat de la Comissió per tancar pàgines web està sotmesa a un criteri d’arbitrarietat que recorda l’article quatre-cents-quatre del Codi Penal, on s’estableixen les accions que poden ser constitutives d’un delicte de prevaricació: “ A l’autoritat o funcionari públic que, coneixent la seva injustícia, dicti una resolució arbitraria en un assumpte administratiu se’l castigarà amb la pena d’inhabilitació especial per ofici o càrrec públic per temps de set a deu anys”.

Són moltes les crítiques negatives que ha rebut la Llei Sinde des del seu origen. Un gran grup de persones es van unir per redactar un manifest que es va publicar el desembre de l’any 2009 a milers de webs, en defensa dels drets fonamentals a Internet. Va ser llegit per milions de persones i va causar un impacte real a la societat.

llei sinde
En la primera, el responsable del contingut que suposadament vulnera la propietat intel•lectual o aquell que allotja el contingut o aquell proveïdor d’accés al qual està connectat un servidor que allotja el contingut, inclús qui el va publicar, té quaranta-vuit hores per, voluntàriament, retirar el contingut del que es tracta.
Si el contingut es retira s’acaba el procés, però si no es retira, es dóna un termini de dos dies a les dues parts, tant la part demandant com de la part demandada i que es nega a retirar el contingut, perquè presentin al•legacions. Seguidament es dóna un termini de cinc dies perquè la Comissió presenti les seves conclusions d’aquelles proves i, finalment, la Comissió té tres dies per dictar una resolució i remetre-la als afectats. Si aquesta resolució és de tancament de la pàgina web, es presentarà a un jutge encarregat de ratificar o negar la conclusió.
L’altre opció possible és la d’acudir a un jutge per tal d’obtenir una ordre judicial que permeti demanar les dades a aquell o aquells que hagin comès la infracció al proveïdor de serveis, i perquè es retiri el contingut que vulnera els drets de propietat intel•lectual.
Els Jutjats Centrals del Contenciós- Administratiu tenen vint-i-quatre hores per autoritzar-ho o no, i el jutge es podrà negar si afecta els apartats un i tres de l’article divuit de la Constitució Espanyola, és a dir, si afecta al dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, així com el secret de les comunicacions, en especial de les postals telegràfiques o telefòniques.
Aquest procediment ha generat moltes crítiques, i una de les més importants es refereix a l’anul•lació dels jutges en el procés i l’excés de poder que té la Comissió.

La Comissió de Propietat Intel•lectual és un òrgan executiu que depèn del Ministeri de Cultura, i que té potestat per determinar si les webs denunciades per infracció dels drets de propietat intel•lectual cometen falta o no. Estan integrades per dues seccions:
La Secció primera té les competències de mediació i arbitratge en els processos de gestió col•lectiva de drets de propietat intel•lectual, i en els casos de conflictes entre entitats de gestió i titulars i entitats.
La Secció segona té la competència de salvaguardar els drets de propietat intel•lectual en front a la seva vulneració pels responsables de serveis de la societat de la informació. Rep les denuncies, notifica als denunciats, sol•licita informació dels sospitosos i determina si hi ha o no falta.
És important el fet que els membres de la Comissió són designats pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, a proposta dels Subsecretaris dels Ministeris de Justícia; Educació, Cultura i Esports; Economia i Competitivitat.

llei sinde
El maig del 2009, el Govern de Rodríguez-Zapatero va proposar una llei per intentar afrontar la crisi que travessa Espanya.
Es tracta de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible (LES), la qual consisteix en una sèrie de mesures per intentar modernitzar l’economia del país en tres sectors: financer, empresarial i mediambiental. La seva finalitat és doncs, segons el Govern, “situar l’economia espanyola sobre els ciments del coneixement i la innovació, amb eines respectuoses amb el medi ambient i en un entorn que afavoreixi la utilització de la qualitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social”.
Un apartat d’aquesta llei, concretament la Disposició Final Quaranta-tresena, es com a Llei Sinde.
Així doncs, la Llei Sinde és el nom informal amb el qual es coneix un apartat de la Llei d’Economia Sostenible, relatiu a la regulació de pàgines web i a la protecció de la propietat intel•lectual.

Aquesta Disposició Final conté una sèrie de canvis que afecten a: la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de Serveis de la Societat de la Informació i del Comerç Electrònic, el Real Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, pel que s’aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel•lectual, i la Llei 28/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció del Contenciós- Administratiu, per a la protecció de la propietat intel•lectual dins l’àmbit de la societat de la informació i del comerç electrònic.
L’objectiu de modificar aquestes lleis és permetre que un grup de persones que depenen del Ministeri de Cultura, la Comissió Cultural o Comissió de Propietat Intel•lectual, tinguin la potestat de tancar pàgines web que considerin que vulneren els drets de propietat intel•lectual, prèvia autorització dels Jutjats Centrals del Contenciós- Administratiu.
Aquests canvis els va proposar la Ministra de Cultura d’aquell moment, Ángeles Gonzales-Sinde, raó per la qual aquesta Disposició Final Quaranta-tresena de la Llei d’Economia Sostenible s’anomena, de manera informal, Llei Sinde. Tot i que, actualment, com que el Govern de Mariano Rajoy ha continuat amb aquest tràmits, també hi ha qui l’anomena Llei Sinde-Wert, doncs José Ignacio Wert és l’actual ministre d’Educació, Cultura i Esports.
El funcionament i el procés d’aquesta llei és el següent:
S’inicia quan la Comissió de Propietat Intel•lectual rep una denuncia dels titulars dels drets de propietat intel•lectual que es considerin vulnerats.
Pot provenir tant de particulars; cantants, bandes, directors, etc. Com de discogràfiques, estudis de cine o televisió, o dels seus representants. La Comissió determina si hi ha o no falta. Si el resultat és afirmatiu, es poden seguir dues opcions diferents:

treball complert
hem adjuntat l'arxiu que conté la totalitat del nostre treball a l'apartat "page and files"